30a Caminada Primavera Sant Joan de Vilatorrada

Parc de Cal Gallifa

La Fàbrica de Cal Gallifa és un edifici de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), que fou una antiga fàbrica de riu tèxtil i actualment ha esdevingut un equipament municipal que inclou una biblioteca i centre cultural. Juntament amb les fàbriques Borràs i Burés (o fàbrica del mig), constituïen un important conjunt fabril al peu del riu Cardener que va destacar a l'inici de la industrialització d'aquesta zona. Cal Gallifa va funcionar com a fàbrica tèxtil entre 1860 i 1977. El 1987 l'ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada va adquirir l'edifici i les construccions annexes, i el 1992 va adquirir els terrenys dels voltants propietat de la família Gallifa amb l'objectiu de destinar-los a zona verda. El 1993 es van dur a terme les primeres reformes a la planta baixa amb l'objectiu de crear una zona polivalent per a activitats múltiples. La sala principal ocupava les dues terceres parts de la planta, i l'altra tercera part era destinada a escenari, magatzems i camerinos. També es va reformar part de la teulada amb encavallades metàl·liques. L'any 1998 es va fer una segona consolidació estructural amb la formació del CIO (Centre d'Iniciatives per a l'Ocupació). L'any 2000 es va aprovar un tercer pla de reformes destinat a rehabilitar la primera planta amb l'objectiu de crear una biblioteca municipal. Paral·lelament es va aprovar un projecte d'urbanització de l'accés i la creació d'un nou nucli de comunicacions i accessos a la façana sud, preveient enderrocar coberts annexos a la façana nord i est per tal de recuperar obertures. El 2016 es va restaurar part de la xemeneia, una de les més altes de Catalunya, que es conserva pràcticament intacta, amb una inversió d'uns 22.000 euros. La Sala cultural, que dona servei a diverses entitats del poble, es va inaugurar el 13 de juny de 1998, i la biblioteca municipal va obrir portes l'abril de 2003.

Sant Joan de Vilatorrada

Vila de Catalunya, cap del municipi del mateix nom, de la comarca del Bages. El municipi inclou l'entitat municipal descentralitzada de Sant Martí de Torroella. El gener de 2024 la seva població es va situar en els 11.017 habitants i era el segon municipi més poblat de la comarca. El nucli originari s'anomenava Sant Martí de Torroella. El 1937 va canviar oficialment a Vilatorrada de Cardener i després de la guerra es va recuperar el nom de Sant Martí de Torroella. El 1962 va canviar a Sant Joan de Torroella, modificat el 1981 per l'actual de Sant Joan de Vilatorrada.

Collbaix

Cim de 543 metres, situat a Sant Joan de Vilatorrada. És el més alt del terme de Manresa, a ponent del Pla de Bages, que hi té un excel·lent punt d'observació. Està catalogat com a gran parc pel Pla d'Ordenació de Manresa. La muntanya està situada entre les rieres de Rajadell i Fonollosa. El vessant sud pertany a Manresa, l'est a Sant Joan de Vilatorrada, on hi ha l'àrea d'eixamplament del poble. Rajadell compta amb la zona de Punta Sabata i Fonollosa amb la major part del cim, l'oest i el vessant obac. Collbaix es va originar per l'erosió dels terrenys que hi ha al voltant. Un estrat de conglomerats resistent protegeix de l'erosió el cim pla, formant un altiplà. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 280109001) Aquest cim està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC

Barraca de vinya

Catalogada per wikipedra amb el Num 5467. Es troba a tocar el camí però cal pujar-hi per un senderet. Tipus de construcció: Aèria aïllada Forma de planta: Planta quadrada Tipus de coberta: Falsa cúpula Restaurada: No Orientació: Est Tipus de porta: Llinda plana Estat: Enderroc important Comentaris Barraca amb un enderroc important en la porta d'entrada i del sostre. Sense cap mena d'ús. Datable segle XIX

Teranyines

Alzina florida

Podem observar com les alzines presenten un aspecte primaveral de l’alzina florida i amb les fulles noves, joves i tendres, d’un color verd grisenc en contrast amb el verd fosc de les fulles de temporades anteriors i ja endurides. Ens trobem en el Pla del Llobet.

Pàrquing de Collbaix

Zona on es poden aparcar cotxes per poder fer el cim per la zona anomenada de Les Tines.

Plans de Sant Joan

Canal Industrial del Riu Cardener

1r avituallament

L'hem trobat a la zona esportiva de Sant Joan i a tocar del Canal Industrial i Riu Cardener.

Zona esportiva Sant Joan

Figuera

Arbre de la família de les moràcies que rarament supera els 10 metres d’alçària. Té la capçada arrodonida o amb forma irregular, ampla i densa, i desprèn una olor característica. Té el sistema radicular molt desenvolupat, sovint es ramifica des de terra i, si hi ha un únic tronc, es ramifica a poca alçada. Els troncs vells són nuosos i retorçats. Té la fusta tova i l’escorça llisa, tova i de color gris. Com totes les moràcies, per sota l’escorça i dins les fulles presenta uns conductes, els tubs laticífers, que contenen un suc lletós enganxós, el làtex. El brancatge és fràgil. Els branquillons són gruixuts i rígids, i presenten grans cicatrius foliars. Els borrons terminals fan al voltant d’1,5 cm de llarg i acaben en una punta aguda, mentre que els axil·lars són molt més petits i tenen l’àpex obtús. Tant els uns com els altres presenten dues escames a la part externa. Els veritables fruits de la figuera no són les figues sinó els petits pinyolets (aquenis) que aquestes tenen dins. Les figues comestibles són els siconis madurs i la seva part carnosa i dolça prové de parts florals i de les parets del receptacle.

Riu Cardener

El riu Cardener neix al municipi de la Coma i la Pedra (Solsonès), a la vall de Lord, a la base est del gran massís calcari del Port del Comte, recorre 106,5 km per les comarques de Solsonès i Bages passant per les poblacions de Sant Llorenç de Morunys, Cardona d’on pren el nom, Súria, Sant Joan de Vilatorrada i Manresa per esmentar només les més grans i conflueix amb el riu Llobregat a Castellgalí. El seu cabal mitjà a Manresa és de 6 m3/segon, que el converteix en l’afluent principal del Llobregat. L’aigua del Cardener queda embassada pels pantans de la Llosa del Cavall i de Sant Ponç, ambdós al Solsonès. En els seus trams mitjà i baix, entre Cardona i Castellgalí, el riu Cardener és una successió de rescloses i canals que alimenten turbines de fàbriques tèxtils organitzades en colònies, igual com el Llobregat i el Ter; la majoria d’aquestes antigues fàbriques tèxtils han tancat o canviat de dedicació, però alguns salts es mantenen per la producció hidroelèctrica.

Tunel Crta C-1410 (Manresa-Solsona)

Torrent del Fondo

Curs fluvial de caràcter irregular que travessa la zona coneguda com a Plana de les Torres, prop de la masia Torres de Bages. Conegut també com a Torrent de Can Torres, neix en terme de Sant Fruitós de Bages i travessa en direcció est-oest la Plana de les Torres fins a morir al riu Cardener. És nodrit també per diversos ramals que s'estenen per la zona.

Torrent del Fondo

El seu interès natural ve donat per ser una de les àrees que aporta bosc de galeria a la zona de les planes, per tant abunden els pollancres, àlbers, i oms, a més d'una roureda. També abunda el canyís i la boga. A la part de ponent, just on el desnivell cau sobre el Cardener, hi creixen boscos de pi blanc, alzina i roure. A més d'espai de nidificació d'aus, el Torrent Fondo és especialment interessant pel poblament d'amfibis, car s'hi reprodueixen diverses espècies pròpies de l'àrea bagenca: la salamandra, el gripau comú, el gripau corredor, el tòtil, el gripauet, la reineta meridional, i la granota verda. Per a algunes d'aquestes espècies, aquesta és la única àrea reproductiva dins d'una extensa zona mancada d'espais humits.

Bosc de ribera

Resseguint el Torrent de les Torres o Torrent Fondo apareix, de forma discontínua, un bosc de galeria integrat per pollancres, àlbers i oms, a més d'una roureda. També hi abunda el canyís i la boga. A la part de ponent, al desnivell que cau sobre la vall del Cardener, hi creixen boscos de pi blanc, alzines i roures. A la resta de la zona, petits retalls de bosc, sobretot de pi blanc i pi pinyer, acaben de configurar el paisatge vegetal de la zona. La seva situació , just al costat del curs del Cardener, permet l'observació de gran varietat d'ocells que segueixen el curs fluvial com a ruta migratòria. Aquesta àrea és imprescindible per a efectuar-hi repòs i per cercar aliment. A l'hivern aplega una gran diversitat d'espècies d'ocells, ja que acull europeus i transhumants dels Pirineus. Destaca la presència de la fredeluga i del bernat pescaire. Les espècies més característiques són el pinsà, la cadernera, el sit negre, l'alosa, la cogullada, el tudó, la xixella etc.. Els rapinyaires diürns també són freqüents, especialment l'aligot comú, l'esparver, l'astor i el xoriguer. Excepcionalment destaca la presència de l'esparver cendrós.

Zona Aiguamoll de Les Torres

Zona inundable ubicada al Torrent Fondo o Torrent de les Torres. El seu interès natural bé donat per ser una de les àrees que aporta bosc de galeria a la zona de les planes, per tant abunden els pollancres, àlbers, i oms, a més d'una roureda. També abunda el canyís i la boga. A la part de ponent, just on el desnivell cau sobre el Cardener, hi creixen boscos de pi blanc, alzina i roure. A més d'espai de nidificació d'aus, el Torrent Fondo és especialment interessant pel poblament d'amfibis, car s'hi reprodueixen diverses espècies pròpies de l'àrea bagenca: la salamandra, el gripau comú, el gripau corredor, el tòtil, el gripauet, la reineta meridional, i la granota verda. Per a algunes d'aquestes espècies, aquesta és la única àrea reproductiva dins d'una extensa zona mancada d'espais humits.

Túnel tren Súria Manresa

Curta o llarga

En Jordi Planell, que forma part de la Comissió tècnica de la caminada així com també coautor del llibre que s'ha editat. Ens indica el lloc de creuament o de decisió per continuar pel tram curt o el llarg que es va cap a l'esquerra. Caminada curta: 10,700 quilòmetres. Desnivell aproximat: 200m Caminada llarga: 15,300 quilòmetres. Desnivell aproximat: 250 m, és la que hem optat.

Cuixabarba i Plantatge

Mas Torres de Bages

Aquest mas és documentat des del 1034 i sembla fer referència a una petita explotació agrícola aixecada aprofitant la protecció que oferirien algunes construccions defensives- alguna torre o guàrdia propera-. Albert Benet al seu estudi sobre el terme de Manresa al segle XI, va localitzar entre el mas Poal i el mas Torres de Bages una torre anomenada Torre Cardener, la proximitat de la qual podria donar nom al mas. Conjunt arquitectònic format pel mas Torres de Bages i algunes construccions adjacents de diverses èpoques. Les edificacions s'aixequen sobre una elevació del terreny i protegides a la seva part més baixa per un mur que tanca la casa pel costat de ponent i finalitza en un gran portal adovellat al cantó nord (aquest, antigament, donava accés a una zona de tines). La casa és la construcció més antiga, és de planta rectangular i coberta a dues aigües amb teula. La façana principal és orientada a migdia i era oberta mitjançant un gran portal adovellat de mig punt que donava accés al recinte. Aquest portal ha estat retocat posteriorment.

Plana de Les Torres

Extensa plana situada a l'extrem oriental del terme de Sant Joan de Vilatorrada, encara que un petit tram correspongui al terme de Santpedor. Els seus límits corresponen, al sud, a la línia divisòria amb el terme de Manresa; al nord, la carretera BV-4511 (Callús-Santpedor); a ponent amb el nucli de Sant Martí de Torruella i la carretera C-1410 (Manresa-Solsona); i a llevant, amb la urbanització Pineda de Bages de Sant Fruitós de Bages. La seva extensió és de 850 ha. Malgrat la existència de petites elevacions i una lleugera inclinació vers ponent, es tracta d'una plana ben conservada i representativa del Pla de Bages. En un mateix espai s'apleguen conreus cerealistes, boscos, bardissa, aiguamolls i vegetació de ribera als Torrents. La plana és travessada per dos Torrents: el Torrent Fondo i la Riera de Joncadella. La plana és habitada de forma concentrada als seus límits (urbanització de Pineda de Bages i nucli de Sant Martí) i de forma dispersa per masies, entre les quals destaca la de les Torres de Bages, que dóna nom a la Plana. La via dels Ferrocarrils de la Generalitat Manresa-Súria creua la zona de nord a sud-est. L'horitzontalitat del terreny és trencada per petits retalls de bosc de gran interès ecològic, ja que esdevenen refugi de la fauna existent.

Cua de rata (hordeum murinum)

El margall, margall bord o cua de rata (Hordeum murinum) és una espècie de planta herbàcia. És una herba de la família gramínies, molt comuna a les vores de camins, parenta de l'ordi.Té molts noms populars: espigadella, espigatrencat, pèl de ca, pèl de rata, blat de formiga, blat de Sant Joan, civadeta borda, cua d'euga, ordi bord, ordi salvatge, rompsac, trauca-sacs. Damunt una tija de fins a 60 centímetres d'alçària, té una sola espiga cilíndrica buida i trencadissa d'uns deu a dotze centímetres de longitud, constituïda d'espícules aristades. Les arestes es fixen fàcilment a la pell d'animals o a la roba i faciliten així la dispersió de les granes a llargues distàncies. Floreix a la primavera. Les fulles del margall bord són llargues i planes, de 2 a 8 mm d'amplada, toves i pubescents. Viu en llocs secs i vores de camins prop d'assentaments humans en murs i prop de les cases.

2n avituallament

A tocar del Mas Els Casals, ens ofereixen aigua i taronges.

Els Casals

Documentat des del 1064 amb el nom de mas Odger o Otger es tractava d'una propietat en mas civils, concretament d'un cavaller. Va canviar de nom en època indeterminada, doncs al fogatge del 1553 apareix com a propietari Pere Casals d'on prendria el nom (AA.DD, 1984). Actualment es troba repartida entre els termes de Sant Fruitós de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada. Conjunt arquitectònic format per la casa de Can Casals i alguns coberts que l'envolten construïts recentment. Encara que hi hagués hagut una construcció anterior a l'actual, el mas actual data de principis o mitjans del segle XIX.

Grosella, Pipiripips o Gallarets

Aquesta planta anual, tan comuna, tan vistosa i tan popular, rep noms molts diversos. Al pla de Bages és coneguda com a pipiripip, però també són ben populars en català els noms de rosella, roella, gallaret, quiquiriquic i paramà com a més comuns, i així fins a un total de 34 noms registrats. El pipiripip inicia el seu cicle vegetatiu a l’hivern fent una roseta de fulles, poc aparent, ran de terra. Les fulles del pipiripip són de forma i mida variables, pinnatisectes amb el raquis alat i els lòbuls al seu torn també retallats o dentats, el terminal més llarg que els laterals. La mida de les fulles decreix de baix a dalt. A la primavera, el pipiripip enlaira tiges febles fins al voltant de mig metre d’alçada. Les tiges estan plenes de pèls clars híspids -és a dir disposats en perpendicular a la tija. El pic de la florida dels pipiripips s’esdevé al maig. Inicialment la poncella queda penjant avall i embolcallada completament per un parell de sèpals grans, ovals i de color verd, també plens de pèls híspids.

Grosella, Pipiripips o Gallarets

El joc de l’endevinalla “gall o gallina?”. Si els pètals rebregats de l’interior són ja vermells és gall, si són encara blancs és gallina. La tercera opció, molt menys probable, és un color rosat a mig camí entre el gall i la gallina; llavors és pollet. La versió castellana de l’aposta és “¿fraile o monja?”. A l’obrir-se la flor, la tija es redreça i els 2 sèpals cauen. La flor té 4 pètals grans i arrodonits, de 4-5 cm d’amplada, disposats en creu en 2 verticils, de color roig escarlata sovint amb una taca negra a la base. Al seu interior hi ha nombrosos estams de filament fi, de color fosc, i anteres d’un verd olivaci també fosc, i una càpsula al centre. La càpsula madura té forma obovada -més ampla a la part de dalt que a la de baix-, d’alçada equivalent a 1,5 vegades l’amplada màxima, amb parets llises i una tapa al capdamunt que sobresurt com una teulada sobre la qual queden els estigmes en disposició radial. La tapa de la càpsula del pipiripip (P.rhoeas) sol tenir al voltant de 12 radis, entre 6 i 18 com a casos extrems. Quan la càpsula és madura, s’obren porus sota la tapa a través dels quals es dispersen les petites llavors. Cada flor de pipiripip dura només un o uns pocs dies, però compensa la curta durada amb poblacions nombroses que mantenen el roig als camps i a les vores de camins durant dies.

Camí dels Casals

Tenim unes vistes extraordinàries del Pla de Bages així com del seu entorn i del cim del Collbaix (543 mtes), com a referent dels municipis més propers.

Lledoner

El lledoner (Celtis australis) és un arbre originari de la Mediterrània oriental, plantat sovint a Catalunya i en particular al Bages per múltiples raons: com a arbre ornamental en parcs, carrers i masos; per la seva fusta flexible que s’utilitza per fer-ne eines agrícoles, sobretot les forques; pels seus fruits rodons, el lledons dolços i comestibles, i també pel brancatge que es donava com a farratge al bestiar. Actualment el lledoner es planta en zones urbanes amb la funció d’arbre d’ombra, en substitució dels plàtans, més propensos a adquirir malalties, causants d’irritacions de les mucoses amb els pèls dels seus fruits i acusats amb poques proves de produir al·lèrgia a algunes persones amb el seu pol·len. D’uns any ençà, el lledoner és freqüent també al Bages de manera subespontània, ja gairebé naturalitzat del tot, en zones de sòl fèrtil, gràcies a la disseminació dels lledons pels ocells, especialment pels estornells. El lledoner és un arbre amb tronc d’escorça llisa i grisenca que es ramifica fins a branquillons molt fins.

Montserrat

Cal Fèlix

Parc de Cal Gallifa

Final de la caminada