Castelldefels, Castillo, Can Vinader, Font La Sentiu, Can Flocant, Camino Medieval, Can Bassolas

Castillo

Pasamos por delante de la fachada buscando una trialera en la parte derecha.al oeste. Castillo de Feles o "Castrum Felix" Sobre restos ibéricos y romanos, este castillo de origen medieval, concretamente el año 967, cuando en el cartulario de Sant Cugat se menciona el Kastrum Felix con una donación de Ermengarda a Santa María (la iglesia que había donde se construyó el castillo). Algunos historiadores creen que la palabra Felix proviene del nombre de una persona ligada al castillo si bien no se ha encontrado ningún documento que lo testimonie. Otros consideran que Félix proviene del concepto latino - felix = fértil - dado que los romanos utilizaban esta palabra para describir campos o lugares fértiles. Documentos del año 972 hacen referencia al Castrum Feles como situado en el término del Castrum Erapruniano, Si bien el dominio correspondía al [monasterio de Sant Cugat a través de la iglesia de Santa María antes mencionada (983). En el año 1024 el castillo era denominado Chastello de Fels se formó inicialmente con las defensas de la iglesia de Santa María. Posteriormente se transformó en una casa-cuadra de la Baronía de Eramprunyà. Llegó, tras dos importantes modificaciones en los siglos XVI y XVIII, a inicios del siglo XIX convertido en una austera fortificación, que tenía una torre exenta del siglo XVIII de forma troncocónica en uno de sus lados. En 1897 sufre una fuerte intervención (estaba medio derruido), que le proporciona la mayor parte del aspecto actual.
Torre Guaita Atalaya Torre defensiva del siglo XIV, de forma cilíndrica, situada en el NO del Castillo, en una colina. Su situación como torre de vigilancia se entiende por la superación de los posibles ángulos ciegos de la visión desde el Castillo. Los muros son de mampostería antiguo y sólo queda una parte de la torre original. Durante la guerra civil de 1936-1939 la antigua iglesia románica se utilizó como prisión. La torre de vigilancia, 'Torre Guaita' fue restaurada en 1979 por la Caja de Ahorros de Barcelona

Urbanización La Sentiu

El Moli de la Sentiu

Font La Sentiu

Font La Sentiu

Té una llegenda popular ..... A mitjans del segle XVIII, una terrible malaltia va assolar les petites poblacions de Gavà i Castelldefels. La gent que vivia es dedicava a conrear la terra, a tenir cura dels ramats d'ovelles i també a la pesca. Per això, cada vegada quedaven menys persones adultes sanes i fortes per fer aquests treballs. Tal era així, que a la malaltia aviat se li va sumar la fam, perquè no quedaven prou agricultors per tenir cura de la terra, pastors per dirigir els ramats o pescadors que amb paciència es tiressin al mar. Un bon dia, el Baró d'Eramprunyà, hereu de la família March, va convocar una reunió amb les persones més influents de la Baronia. A part d'ell com a representant del rei, va acudir el capellà de l'Ermita de Bruguers com a representant del clergat i els seus respectius seguicis. Els acompanyants, més que prendre decisions, eren els encarregats d'aplaudir les decisions dels seus amos i senyors, com en tota societat feudal i com ara. Després de moltes hores de conversa on menjar i beure tot el que la població feia anys que no provava, el Baró va prendre una decisió. Segons la seva opinió, la malaltia era un càstig diví pels excessos que havien comes els plebeus. Per demostrar-li al Senyor que es penedien dels seus actes, pujaria els impostos reals de la Baronia durant un any sencer. Els seus emissaris van començar a cobrar els impostos a partir de l'endemà, per la qual res semblava canviar els habitants de Gavà i Castelldefels. Si de cas, que ara eren més pobres que abans. Mentrestant, la malaltia continuava deixant sense forces aquelles persones que podrien estar treballant la terra. Un temps després, veient que els impostos només feien que la població passés encara més fam i restriccions, es van tornar a reunir al castell d'Eramprunyà. Aquest cop, va ser el capellà qui va exposar la seva teoria. Segons ell, la malaltia també era un càstig que Déu enviava a la població pecadora, per la qual la solució era una altra ben diferent. Va imposar, sota pena de mort, que la gent anés a missa cada diumenge a resar un parenostre, una avemaria i totes les cançons de missa tan típiques a les parròquies del nostre país. Això tampoc va fer efecte positiu. De fet, cada vegada hi havia més gent malalta i més persones que no podien anar ha resar a les esglésies, que van ser quedant-se mes i mes buides cada vegada. El temps continuava passant, per la qual ningú sabia quin podia ser el remei per a aquesta malaltia. Fins que una nit clara d'estiu, en tant la xafogor del dia havia deixat pas a la suau brisa nocturna, dos germans bessons jugaven a amagar-pel bosc. Eren un nen i una nena molt desperts per l'edat que tenien, però encara amb la innocència que només els nens conserven. Vivien en una masia apartada de la població, al bell mig de la Vall de la Sentiu, a la falda del Castell de l'Eramprunyà. A casa, l'àvia i el pare havien emmalaltit ja feia mesos i ells ajudaven a la mare amb totes les tasques de la llar. Aquesta nit, però, la seva història canviaria per sempre. Mentre jugaven a pocs metres de casa seva, sota la llum de la primera lluna plena de l'estiu, van veure un petit resplendor a través de les alzines. Curiosos per aquella llum tan misteriosa, es van endinsar cada vegada més en aquell bosc. Van deixar enrere pins pinyers, alzines i esbarzers, també algun cirerer. Tot d'una, la llum la tinguessin tan a prop que gairebé la podrien haver tocat si na haguessin quedat embadalits. Davant seu, hi havia dues nimfes vestides amb túniques color turquesa suau que brillaven. Els cabells rossos els queien sobre l'esquena emmarcats per dos trenes que s'unien en forma de corona, trenades amb flors i fulles d'heura. Tenien ulls verds ben càlids que transmetien pau i serenitat. Eren les Nimfes de la Sentiu, que havien protegit la vall durant segles de tots els mals. Una d'elles, la que semblava més gran de les dues, va fer un pas endavant i va dir aquestes paraules: - Vosaltres, que encara conserveu la bondat que es té en néixer, sereu els encarregats de tornar la salut als seus veïns i veïnes. Tot seguit, les dues nimfes es van apartar i van deixar veure una bella font amb aigua estancada i moltes flors voltant. La naturalesa creixia ben fort i vigorosa al voltant de la font i alguns animals bevien sense espantar-se per la presència de les nimfes o dels nens. - Ara torneu a casa i demà, torneu a buscar aigua per a la vostra família. No deixeu que ningú s'apropiï d'ella, serà de tot aquell que ho necessiti. L'endemà, gens mes despuntar el sol per Llevant, van sortir els dos bessons de casa sense fer soroll amb una bota de cuir que van omplir de gom a gom l'aigua que rajava a la font. Va ser màgic! Només que la seva àvia i el seu pare es van mullar els llavis amb aquella aigua pura i fresca, va començar a notar que recuperaven lentament les forces. Durant set dies i set nits, es van encarregar de portar aigua a cadascuna de les masies i les viles de Gavà i Castelldefels. No va quedar ni una sola persona que no hagués provat aquella aigua i tothom semblava recuperar-se de l'estranya malaltia. Finalment, per desgràcia aquella bona nova va arribar a oïdes dels nobles de la zona. El Baró de l'Eramprunyà i el Pare no van trigar a atribuir-se els mèrits a través dels seus discursos i els sermons a missa. Tots dos asseguraven que havien estat les seves mesures les que havien fet que Déu els fes arribar aquesta aigua beneïda. Així que van decidir voltar la font amb una tanca de fusta i col·locar dos sentinelles per evitar que la gent pogués agafar l'aigua. El mateix dia que ho van fer, l'aigua va deixar de brollar, la qual havia estancada va agafar un color marró gens agradable i sortia una pudor que s'estenia per tot el territori de Gavà i Castelldefels. La gent es va rebel·lar per primera vegada en segles i va reclamar que la font fora d'accés públic com ho havia estat fins llavors. Va haver-hi baralles entre els soldats i els agricultors, ramaders i pescadors. El poble superava en nombre a la noblesa i van aconseguir el seu propòsit. Un cop retirada l'última fusta que tancava la font, l'aigua va tornar a brollar, la bassa va recuperar la seva transparència cristal·lina i l'olor de les flors embriagat tota la vall. Ja se sap, hi ha coses, com la naturalesa, que s'escapen al control de l'ésser humà i més val que segueixi sent així. Des de llavors, la Font de la Sentiu ha donat vida a aquella zona de Gavà i els seus habitants encara avui recorden l'esperit de protecció de l'aigua i de les nimfes, és habitual trobar passejant per aquesta zona persones que busquen tranquil·litat i d'altres que es detenen esmorzar o berenar a l'ombra que protegeix aquesta font màgica. Autor de la Llegenda de la Font de la Sentiu de Gavà Raúl Puga i Fernández

Basa y Font La Sentiu

Foto

Foto

Alcandórea

Vinca difformis Flor de muerto, planta medicinal que florece en invierno, el camino plagado de ellas, que se orientan al sol

Foto

Foto

Árbol caído

Forma un curioso puente con sus ramas

Margalló

Árbol

Can Flocant

Foto

Foto

Foto

Puente

Foto

Intersección

Intersección

Ruinas

Glorieta

Ruinas mirador Glorieta

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Can Bassolas

Can Bassolas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Ruinas

Can Flocant

Can Flocant

Intersección

Intersección

Sendero

El Moli de la Sentiu