Tiempo en movimiento  unha hora 22 minutos

Tempo  2 horas 59 minutos

Coordenadas 1264

Fecha de subida 28 de julio de 2019

Fecha de realización julio 2019

-
-
1.410 m
1.148 m
0
1,9
3,8
7,65 km

Vista 135 veces, descargada 4 veces

preto de Rodés, Catalunya (España)

El Camí de Fauna i Flora de Casa Macià.
Es tracta d'un itinerari que trobareu al voltant del terreny de Casa Macià ubicat al poble de Roní, Pallars Sobirà. Us permetrà conèixer la fauna de la zona tot fent una agradable excursió.

Aquesta xarxa de camins està formada per tres itineraris, tots són familiars i de nivell fàcil però de diferent durada:

El camí de la petjada:
És el camí més curt i també el més fàcil. Idoni per a nens i nenes que comencen a caminar i a convertir-se en joves muntanyers i muntanyeres. És planer i amb molta interpretació. És linial d’anada i tornada i s’arriba en 4x4 o taxi des de la casa rural. Finalitza en el mirador d’En Miquel i en l’àrea d’esbarjo preparada per escoltar i visualitzar diferents tipus d’ocells i fauna salvatge.

El camí de la ploma:
És el camí de mitja durada, circular i que inclou també el camí de la petjada. Recorre la finca per dins del bosc i amb magnífiques vistes dels prats i de la borda familiar.

El camí del cau:
És el camí de més durada, igualment familiar i fàcil. A més a més de recórrer la finca, visita l’extraordinari barranc de la Masia que amaga una vegetació frondosa espectacular que no us podeu perdre.

Per a mes informació contacteu amb:
C/Único s/n, 25594 Roni (Lleida) • 973 620 837 / 609 463 966
info@casamacia.com
http://www.casamacia.com
refugio

Casa Maciá

Arquitectura religiosa

Esglesia de Sant Cristofol

Waypoint

Camí de Combois als Bunkers

Un indret especialment sagnant aquells mesos de 1938 va ser la serralada de les Pedres d'Auló. (Per damunt del poble de Roní, actualment a la carretera d’accés a Portainé.) A la primera envestida, fou ocupat per les forces franquistes, que instalar-en unes posicions no massa fortes, nomes unes metralladores. Una nit les forces lleials a la Republicà el prengueren per sorpresa, i això desencadena una sèrie d’atacs i contraatacs on aquelles posicions canviaren de mans un munt de vegades. Al ser un indret força singular i estratègic, ningú volia perdré la posició. La matança va ser considerable. Les armes mes fetes servir aquí, van ser les granades i els morters. Si visiteu l'indret, quedareu esparverats de la quantitat de munició que és troba escampada per tot arreu, i han passat mes de 70 anys. Quan els combats s’estabilitzen a Auló, els franquistes reforcen les posicions i construeixen búnquers i trinxeres per tot arreu. Per abastir a les tropes recluten forçosament homes i mules entre la població civil, obligant-los a fer un servei de combois, on molts hi perden la vida. Entre el 25 de juliol de 1938 i mitjans de Novembre es produeix la Batalla de l’Ebre on la República acaba esgotant els seus recursos humans i materials. Al front del Pallars es produeixen alguns enfrontaments propiciats per l'exercit popular, com a distracció per afluixar la pressió franquista a la zona de l’Ebre, amb combats mes o menys importats fins a finals de Desembre de 1938, quan els franquistes trenquen el front per la part de Comiols i comença la caiguda final de Catalunya. Barcelona és ocupada el 26 de gener de 1939, el govern de Catalunya es veu obligat a fugir, i finalment creua la frontera cap l’exili. El 10 de febrer les tropes franquistes arriben a la línia de la frontera. D’aquella sagnant batalla han quedat per tots aquells indrets restes de les fortificacions i les línies defensives d’uns i altres.Tenint en compte les tècniques militars de l'època, era molt important el domini de les parts elevades, (avui en dia també, pro menys) a molts miradors estratègics hi ha punt d’observació, búnquers i nius de metralladores, que encara es poden visitar. El front de Pallars va tenir lloc bàsicament a terrenys agrestos de mitja, i fins i tot, alta muntanya. A mes de l'interés històric, la visita d’aquests indrets ens reportarà conèixer racons insospitats d’un gran interès paisatgístic. La visita a aquest indrets esta molt ben detallada al llibre 25 Excursions pel front del Pallars de Joan Ramon Segura editat per Cossetania edicions. La Xarxa d’espais de Memòria de Catalunya a començat a senyalitzar itineraris per la visita d’aquests indrets, com a les roques d’Aulo, les defenses de la Posa, o els búnquers de Vilamur.
Intersección

Acces Camí de Fauna i Flora

Observación de fauna salvaje

Cucut

El cucut (Cuculus canorus) és un ocell de l'ordre dels cuculiformes. Als Països Catalans és un ocell primaverenc -hi arriba al març- i estival. Té un cant molt característic, que correspon al reclam nupcial del mascle i que coincideix, més o menys, amb l'arribada de la primavera. Quan vola hom el pot confondre amb l'esparver. És un una au de cos allargassat amb una longitud total d'uns 35 cm. Les plomes de la gorja i les de les parts superiors són d'un color gris blau, les inferiors són blanquinoses amb ones de color gris fosc, i la cua, llarga, arrodonida, grisenca, tacada de blanc. Ales punxegudes i llargues. Potes grogues. No existeix dimorfisme sexual, però, de vegades, és possible d'observar femelles el disseny de les quals és el mateix que el dels mascles, però amb un to vermellós.
Ruinas

Trinxeres Guerra Civil

Observación de fauna salvaje

Camí de Fauna i Flora de Casa Maciá

Observación de fauna salvaje

Nius de Picots

El picot o pigot (Picidae) és un ocell de la família dels pícids, de l'ordre dels piciformes, que tenen les rectrius amb l'extrem afuat i el raquis rígid. El picot verd (Picus viridis)[3] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[5] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar. El picot negre, formiguer o cap-roig[1] (Dryocopus martius) és un ocell de l'ordre dels piciformes que, als Països Catalans, és comú als Pirineus i Prepirineus, i és el símbol i l'espècie emblemàtica del Parc Natural del Cadí-Moixeró, raó pel qual l'informatiu d'aquest parc també porta el nom d'El picot negre. És el més gran dels picots amb els seus 46 cm de llargària total i 67-73 cm d'envergadura alar. Pesa entre 300 i 350 g.[6] Color negre amb els ulls grocs. Iris de l'ull de color blanc. El mascle té tot el pili roig i la femella una taca roja al clatell. Bec clar. El picot garser mitjà (Leiopicus medius) és una au de la família Picidae, que es troba àmpliament distribuït pel Paleàrtic occidental, des d'Iran a la Serralada Cantàbrica, a Espanya, i des de Letònia al sud-est de Turquia. La població mundial està estimada entorn dels 140.000 parelles reproductores, amb el gruix dels seus efectius en l'est i sud-est europeus. El seu cap és vermell, el plomatge és blanc en el pit, rosat en el ventre sota la cua, negre en el dors negre amb ales negres molt tacades de blanc, i marques negra en les parts laterals del coll, que no es converteixen en bigotis (com en el fuster sirià). El seu cos mesura entre 20 i 22 cm de longitud, més petit que el gros, però major que el fuster petit. La seva envergadura ascendeix a 34 cm en mitjana. El pes d'un adult varia entre 50 i 85 g. És un ocell discret, que roman generalment a dalt en els fullatges, sobre les grans branques dels arbres. Prefereix regions del bosc de fulles caduques, especialment àrees amb roures, carpes o oms d'arbrat dens. Li agrada alimentar-se en la part alta en els arbres, movent-se constantment i fent una bona visió difícil. S'alimenta predominant d'insectes i de les seves larves, que troba entre les branques i ramites més aviat que sota l'escorça; també pren la saba dels arbres i menja llavors, especialment de fajos, carpes i roures. En l'estació de criança excava un forat, de prop dels 5 cm d'ample, en algun tronc o en una branca gruixuda. Posa quatre a set ous i els incuba per 11 a 14 dies. Els pollets romanen en el niu de 21 a 23 dies.
Observación de fauna salvaje

Guineu

La guineu, guilla, rabosa (antigament renard, guinarda) és un gènere de mamífers de l'ordre dels carnívors de la família dels cànids, d'orelles punxegudes i triangulars, amb el cap triangular, el cos esvelt i allargat i el pelatge suau. Cal destacar-ne la guineu comuna (V. vulpes), la guineu roja (V. fulva) i la guineu àrtica o blava (Alopex lagopus). La majoria de guineus viuen entre dos i tres anys, encara que poden arribar a aconseguir els deu anys, o fins i tot sobrepassar aquesta edat en captivitat. Són generalment més petits que altres membres de la família Canidae, com ara llops, xacals i gossos domèstics. Els seus trets típics inclouen un fi musell i una espessa cua. Altres característiques físiques varien segons el seu hàbitat. Per exemple, la guineu del desert té llargues orelles i pelatge curt, mentre que la guineu àrtica té petites orelles i un dens pelatge. A diferència de molts cànids, les guineus no són usualment animals de ramat. Són solitaris caçant la seva presa (especialment rosegadors). Emprant una tècnica de salt practicada des d'una edat molt primerenca, són capaces de matar la seva presa ràpidament. S'alimenten així mateix de llagostes, de fruita i baies. Tenen el fenotip de glàndula mamària superdesenvolupada.
Observación de fauna salvaje

Mussol Pirinenc

El mussol pirinenc, mussol de Tengmalm (Aegolius funereus), o miloca vulgarment i usualment, és un ocell de l'ordre dels estrigiformes que és ocasional als Pirineus. Els mascles fan 21-25 cm de llargària total, 55-58 d'envergadura alar i pesen 93-139 g. Les femelles fan 25-28 cm, fan 59-62 cm d'envergadura alar i pesen 132-215 g.[2] Té les parts superiors brunes tacades de blanc i les inferiors blanquinoses amb ratlles fosques amples. Cap gros. Cara blanca amb ulls de color groc. Bec de color groc blanquinós. Té els discs facials grossos i molt marcats. Té els tarsos i els dits coberts de plomes blanques[3] per protegir-se del fred dels boscos subalpins. Els exemplars joves són de color marró xocolata.
Observación de fauna salvaje

Tudó

El tudó o colom tudó[1] (Columba palumbus) és un columbiforme molt estès per Europa, el nord d'Àfrica i l'Orient mitjà. És el tipus de colom més gran de la península Ibèrica i de les Balears i Pitiüses, robust i amb un cap molt petit en relació amb el cos, presentant unes inconfusibles taques blanques als dos costats del coll i a la part superior de les ales. Té un plomatge gris tirant a blau al dors i una mica més clar a la part inferior del cos, amb pit de tints vinosos i la cua acabada amb una banda negra. El bec és ataronjat i les potes són vermelles. Els dos sexes presenten el mateix color, els joves però, tenen uns colors més apagats i no disposen de les taques blanques del coll.
Observación de fauna salvaje

Niu

Observación de fauna salvaje

Perdiu Roja

La perdiu roja i també camavermella a les Balears (Alectoris rufa) és una espècie d'ocell de l'ordre dels gal·liformes de la família dels fasiànids (Phasianidae). Els polls de perdiu són els perdigons o perdigots o perdigalls al Rosselló; la perdiu jove és la perdigana; perdiganya, perdigalla o el perdigó; la perdiu mascle és perdigot, perdigó o perdigàs. La perdiu és un ocell de fins a 35 cm, ales i cua curtes, amb plomes a les parts superiors de color gris rogenc, galtes i gola blanques limitades per una franja negra, amb potes i el bec vermells. Hi ha dos tipus de perdius, les de granja i les salvatges. Les salvatges se sostenen molt de temps i volen a una velocitat molt ràpida, però fa molt de soroll. També es destrien perquè tenen les potes vermelles. Les de granja tenen les potes més roses i no volen tan rabent. A més a més, fan volades de curta distància, al contrari de les salvatges.
árbol

Arç Blanc

L'arç blanc[1][2] (Crataegus monogyna) és un arbret o arbust de la família de les rosàcies molt comú en el clima mediterrani. L'arç blanc té una àmplia distribució, el trobem al centre d'Europa, regió mediterrània, costa atlàntica, oest asiàtic, sud d'Escandinàvia, Amèrica del Nord, nord d'Àfrica i Sibèria. La seva forma vital és pluriennal. Al Principat és comú a tot el territori,[3] Països Catalans, País Valencià i Illes Balears. Concretament es troba als Pirineus, i contrades humides del NE, territori auso-segàrric, territori catalanídic, sicòric i llocs poc plujosos propencs (Urgell, Segrià), al País Valencià, Mallorca i Menorca.
árbol

Bedoll

El bedoll o bedoll comú (Betula pendula)[1] és un arbre de la família de les betulàcies. Es troba a quasi tot Europa (especialment als Països Nòrdics on arriba a formar grans boscos), a gran part d'Àsia, al nord d'Amèrica i al nord d'Àfrica. Es cria a tot el nord de la península Ibèrica, des de l'extrem oriental dels Pirineus fins a Galícia, així com a altres serralades de la meitat septentrional de la Península. A Catalunya, trobem el bedoll al nord-oest del Principat (els Pirineus) i a les comarques més centrals. El bedoll és un arbre caducifoli de fins a 30 metres d'altura i de 0,7 metres de diàmetre. La seva copa, que en un principi és estreta i cònica, adquireix més tard un volum rodó, bombat o irregular. El tronc està recobert d'una escorça blanca que amb l'edat s'aixeca i queden com unes plaques pigallades. Floreix entre el març i l'abril i els seus fruits maduren a l'estiu.[3] L'arrel és bastant superficial i axonomorfa, és a dir, té una rel principal. El tronc és recte o bé inclinat cap a un costat. Les branques inferiors són relativament curtes i cauen una mica, en canvi, les branques de la regió central i superior són més llargues i ascendents. Les fulles són simples, alternes, penjants, quasi totes penjants amb el limbe prim acabat en una punta estreta i llarga. És entera en la base i doblement dentada en la resta de la fulla. Té una forma romboïdal, de color verd pàl·lid més intens en l'anvers que en el revés i amb 5 - 7 parells de nervis laterals. Les fulles joves són en un principi resinoses, després s'assequen i es forma una pel·lícula blanca. El pecíol té 1/3 part de la longitud del limbe. És un arbre monoic, ja que hi ha flors masculines i femenines en el mateix peu. Les flors masculines estan agrupades en aments penjants d'uns 3 - 6 cm de llarg de color groc clar; es desenvolupen a la tardor, romanen sense obrir al llarg de l'hivern com a estructures cilíndriques de color púrpura i és a la primavera quan adopten l'estructura característica groga penjant. En aquesta darrera estació, apareixen les flors femenines reunides en aments cilíndrics més curts (2 - 4 cm) de color més verdós. Grups de tres flors masculines es troben emparades per una bràctea gran i dos de laterals petites, cada flor masculina consta d'un conjunt de pètals petits i verds i quatre estams que desprenen pol·len abundant perquè el transporti el vent. La flor femenina no té pètals però sí un ovari bicarpel·lar. Els aments masculins cauen una vegada han complert la seva missió, però els femenins es conserven fins que maduren i es dispersen els fruits. Els fruits són molt petits en forma de pinyeta o estròbil de color vermellós, amb una sola llavor que té dues aletes laterals que faciliten la seva dispersió per l'aire.
Observación de fauna salvaje

Porc Senglar

El senglar, porc senglar o porc salvatge (Sus scrofa) és un mamífer artiodàctil present a Europa, que es diu així perquè menja glans, encara que també hi ha subespècies a Amèrica, Àfrica i Àsia. És de mida mitjana, amb un cap gros i allargat, amb ulls molt petits. El coll és gruixut i les potes són molt curtes, les del davant més llargues que les del darrere, a diferència del porc domèstic, que té més desenvolupada la part posterior del cos. En les representacions catòliques de l'edat mitjana, el senglar encarnava valors negatius.També es coneix com porc fer o, en valencià, porc javalí. El senglar és un mamífer de mida mitjana amb un cap allargat i gros i d'ulls molt petits. El coll és ample i les potes molt curtes, això accentua la forma arrodonida de l'animal. És major l'alçada dels quarts davanters que els posteriors, a diferència del porc domèstic, que per selecció artificial ha desenvolupat més la part posterior del cos, on es localitzen les peces que arriben a un major preu al mercat de la carn. El senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliment, com ara tòfones o vegetals i animals sota terra, o fins i tot enemics a més de 100 metres de distància. L'oïda està també molt ben desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres. Els seus pèls són gruixuts i negres mesurant entre 10 i 13 mm a la creu i uns 16 mm a la punta de la cua. El color del pelatge és molt variable i va des de colors grisencs a negre fosc, passant per colors rogencs i marrons. Les potes i el contorn del musell són més negres que la resta del cos. La crinera que recorre el llom a partir del front, s'erissa en cas de còlera. La muda del pelatge ocorre entre maig i juny, encara que la femella amb cries muda més tard. A l'estiu els flocs són més curts. Les cries neixen amb unes característiques ratlles longitudinals al llarg del cos, el que els ha donat el nom de ratllades o llistons. Posteriorment aquestes desapareixen al llarg dels primers mesos de vida i el seu pelatge s'enfosqueix, passant al vermell a l'any d'edat i al marró o negre en els exemplars adults.
Observación de fauna salvaje

Enganyapastors

L'enganyapastors, enganapastors,covaterra] bocatxo,siboc, saboc o escloper (Caprimulgus europaeus) és un ocell de la família dels caprimúlgids que és capvespral o nocturno. Fa 25 cm de llargària i pot arribar a 100 g de pes. La cua és llarga i pot atènyer fins a 138 mm. El tars és curt (de 17 a 19 mm) i les extremitats són proveïdes de quatre dits, un dels quals és lateral en relació amb els altres. Les ales són estretes i llargues i poden fer fins a 20,3 cm. Els mascles presenten taques blanques a les plomes primàries de les ales i a les marginals de la cua, tret que és visible quan vola, sobretot en els vols nupcials. Aquestes clapes blanques, però, són inexistents en les femelles. El seu plomatge exhibeix una de les coloracions més homocromes que podem trobar entre els exemplars de l'avifauna dels Països Catalans. Efectivament, la seua lliurea és formada per una bigarrada combinació de colors que van des del gris brunenc del fons, amb tons ocracis rosats, fins al bru rogenc, combinat amb fines taques negres i brunes al dors. Al dessota hi ha ratlles travesseres de color bru fosc. Presenta també taques brunes i grises a les ales i un barrat de negre a les plomes timoneres. La gola mostra una clapa blanca molt característica. El seu cap és ample i aixafat. Els ulls són foscos, grossos i lleugerament el·líptics. El bec és curt, però la boca adquireix proporcions desmesurades i és proveïda de cerres, que empra per a cercar insectes i capturar-los en el vol.
Observación de fauna salvaje

Xot

El xot, xut(també designa l'òliba i altres ocells nocturns), mussol (Otus scops) o miloca (Otus vulgaris), és el més petit dels estrigiformes i també l'únic autènticament migrador dels Països Catalans. La denominació "xot" es fa extensiva a la resta d'espècies del gènere Otus. Ateny fins a 20 cm de longitud, la seua envergadura no excedeix de 50 cm i no pesa més de 100 g. El plomatge, que és de tons grisos cendrosos amb clapes blanques, presenta nombroses llistes i vermiculacions negres, que es distribueixen per tot el cos. Tanmateix, com el gamarús, també pot exhibir una altra fase de coloració, en la qual dominen les tonalitats brunenques (fase bruna). D'altra banda, la lliurea dels joves és encara més bigarrada i críptica que la dels adults. Les extremitats, tret dels dits, també són recobertes de plomissol. El cap, que és arrodonit, llueix dos plomalls de color bru grisós, semblants a orelles, que són molt poblats però de dimensions reduïdes. Aquestes falses orelles, segons sembla, tenen una funció disruptora. En efecte, quan s'amaga de dia entre el brancam, a causa del seu color homocrom es confon fàcilment amb l'escorça del tronc, però, a més a més, els plomalls el fan, alhora, semblant a una branca, amb la qual cosa aconsegueix de passar totalment desapercebut dels seus depredadors. El disc facial, de tons apagats, és limitat inferiorment per un bec corbat de color negre blavós i que apareix recobert, en gran part, per les plomes nasals, que són fines com cerres. Els ulls, dirigits cap endavant, són de color groc daurat. La seua veu, d'un to oclusiu i aflautat, la repeteix insistentment i monòtonament durant les nits estiuenques, i s'assembla molt a la que emet el tòtil (Alytes obstetricans). No s'ha de confondre amb el xot de les Filipines (Otus megalotis), un altre ocell de la família dels estrígids i de gènere Otus.
árbol

Maduixera

Planta herbàcia perenne amb molts estolons epigeus que arrelen als nusos. Fulles trifoliades, irregularment dentades, de color verd lluent, piloses pel recers. Flors blanques, amb carpels nombrosos. Fruits globulars, carnosos, de color vermell intens. La madueixera boscana s'estén per tot el continent europeu, per bé que es fa més rara al sud. Viu a l'estatge montà a les clarianes i marges herbacis dels boscos de caducifolis, generalment entre 400-1800 m d'altitud. Els fruits són comestibles i s'empren per fer melmelades i xarops. Les rels i les fulles són astringents. La maduixa que freqüentment arriba als mercats és el maduixot “fresón”, és a dir un híbrid de flors grans (Fragaria x annassa) cultivat especialment pels seus fruits.
Observación de fauna salvaje

Cabirol

El cabirol (Capreolus capreolus) és el membre de la família Cervidae més petit d'Euràsia. La seva àrea de distribució s'estén des d'Europa occidental (on només està absent a Irlanda, Grècia i el nord d'Escandinàvia) fins al nord de la Xina. És originari d'Europa i d'Àsia Menor i del litoral de la Mar Càspia. A la part asiàtica de Rússia el substitueix el cabirol de Sibèria (Capreolus pygargus) El cabirol s'alimenta bàsicament de fulles d'arbusts i arbres petits, així com de baies i de brots tendres. També pot menjar herba, però prefereix arbusts. A l'estat adult, el cabirol té una alçada a la creu de només 76 centímetres com a màxim i un pes d'entre 15 i 30 quilos. Els mascles presenten banyes petites de tres puntes que muden cada any a principis de l'hivern i s'han acabat de desenvolupar ja quan comença la primavera. El pelatge és marró-vermellós en ambdós sexes durant l'estiu, tornant-se grisenc a l'hivern, alhora que apareix una taca blanca sobre la gropa. El ventre és de color més clar que l'esquena. Les cries, per contra, presenten un mantell vermellós esquitxat de nombroses taques blanques per augmentar el seu camuflatge amb l'entorn. Són característics els sons que emeten els dos sexes, similars a un lladruc. El cabirol és un animal predominantment forestal, que surt a camp obert en comptades vegades durant l'estiu per afegir algunes herbes a la seva dieta, basada en el consum de fulles d'arbusts i arbres baixos, així com baies i brots tendres. Els seus hàbits són crepusculars, es pot observar-lo poques voltes durant el dia, que sol passar amagat entre l'espessa vegetació. Les femelles viuen amb una o dues cries que hagin tingut durant l'any. És normal que aquestes passin amagades la major part del temps i que la femella només s'acosti per alletar-les, encara que sempre es mantingui vigilant. No és estrany que algunes persones, en descobrir una cria en l'espessor, la creguin abandonada i se l'emportin. Aquest és probablement el major perill que aguaita al cabirol, ja que rares vegades s'adapta a la domesticació i mor al cap de pocs dies. Per la seva banda, els mascles poden ser solitaris o viure amb una femella i les cries. En època de reproducció (inicis de l'estiu) es tornen fortament territorials i tracten de mantenir els altres mascles lluny de la seva àrea d'influència en tot moment, alhora que tracten d'atreure les femelles per aparellar-se amb elles. El cabirol és un dels pocs ungulats amb implantació diferida, de manera que la fecundació no es produeix gairebé mai durant l'aparellament, sinó de vegades fins i tot mesos després. De tota manera, el que és normal és que el naixement de les cries (una sola en les mares primerenques, dues en els parts següents) es produeixi en el mes de maig. Té com a característica no allunyar-se gaire d'un territori molt reduït, cosa que fa que sigui una presa fàcil. Però el seu caràcter tímid i prudent fa que sigui molt difícil la seva observació. En èpoques prehistòriques era molt abundant i era un dels objectius de caça principals dels homes del paleolític i de principi del neolític. El cabirol és una espècie cinegètica en tota la seva àrea de distribució i la seva caça una activitat molt freqüent sobretot a l'Europa central i a Espanya. En aquest últim país abunda especialment en la part nord, encara que arriba pel sud fins al mar d'Alborán. A la província de Cadis està en regressió a causa de la pèrdua d'arbrat. Aquesta espècie és absent a les illes Balears, així com en altres illes mediterrànies. Quant a Catalunya, el cabirol és l'espècie de cèrvid més abundant, ja que té poblacions estables per tot el país. Això és degut a les reintroduccions que la Generalitat de Catalunya féu en diverses zones protegides del país, i segons l'últim projecte de cens de cabirol, aquest és present, encara que de forma més o menys abundant, en zones boscoses de les 42 comarques de Catalunya.
Observación de fauna salvaje

Mallerenga Carbonera

La mallerenga carbonera, primavera o estiverola, dita ferrerico a les Illes Balears, i al País Valencià totestiu i ferreret (Parus major) és un ocell de l'ordre dels passeriformes i la família dels pàrids. És la més gran de les mallerengues (14 cm), inconfusible per la "corbata" negra, més marcada en els mascles, sobre el color groc del pit. Es pot observar sovint prop del terra quan cerca menjar o en els estrats baixos del bosc. Al català oriental i el Pirineu oriental hom n'hi diu estiverola, que és com apareix a la lletra tradicional del Cant dels ocells. Acostuma a viure en boscos, especialment caducifolis, però també en pinedes i ambients arbrats no forestals. Nia en forats d'arbres i en qualsevol tipus d'obertura; ocupa molt sovint les caixes niu per a insectívors. Molt adaptable, habita tant en boscos ben conformats com en ambients artificials. A la ciutat es troba als parcs, però també en ambients aparentment inhòspits com avingudes amb plàtans madurs amb molts forats.[6] Són sedentàries i fora de la temporada de cria es troben sovint formant grups grans barrejats amb mallerengues d'altres espècies. Nidifica sobretot en forats dels arbres, però pot aprofitar qualsevol tipus d’obertura: des d’escletxes en arbres, parets o roques fins a caixes nius, testos o llaunes abandonades. El niu està farcit de gran quantitat de molsa, pèl, llana i alguna ploma. Les postes s'estenen entre abril i juny i consten d'entre sis i vuit ous blancs amb taques vermelloses per tota la seva superfície. Gràcies a aquesta gran adaptabiltat la podem trobar també en ambients no forestals, com ara camps d’oliveres o ametllers, jardins urbans, arbres artificials, boscatges de rius i rierols, carrascars, etc. És per això la seva distribució és molt àmplia als Països Catalans i a Euràsia
Observación de fauna salvaje

Esquirol

L'esquirol, esquirol comú, esquirol vermell comú, esquirol vermell europeu o farda(Sciurus vulgaris) és un rosegador de costums arborícoles que es troba a Europa i al nord d'Àsia. És un animal omnívor de petites dimensions, d'uns 38-45 cm de longitud incloent-hi la cua (20-30[6] cm del cos i 14-25 de la cua). Els esquirols són uns autèntics acròbates. Per a un esquirol, les branques dels arbres són camins en l'aire. Les potes de l'esquirol són curtes però fortes. Amb les ungles corbes i punxegudes s'arrapa a l'escorça quan corre saltant d'un arbre a l'altre. La cua l'ajuda a mantenir l'equilibri quan camina per les branques. La bona vista li permet de calcular bé les distàncies quan salta. Acostumen a viure en boscos caducifolis o de coníferes (entre els quals es troben els pins). A Catalunya, lloc de moltes pinedes, hi ha esquirols als quals els agrada menjar i rosegar les pinyes. A Gran Bretanya i Irlanda, la població d'esquirols ha baixat dràsticament durant els últims anys, en part a causa de la introducció de l'esquirol gris (Sciurus carolinensis) de Nord-amèrica. L'esquirol té una llargada mitjana de cap i cos d'entre 19 i 23 cm, una cua d'entre 15 i 20 cm i una massa d'entre 250 i 340 g. No presenta dimorfisme sexual, ja que els mascles i les femelles són iguals en mides. L'esquirol és lleugerament més petit que l'esquirol gris, que té una llargada d'entre 25 i 30 cm i pesa entre 400 i 800 g. Es creu que la cua llarga l'ajuda a mantenir l'equilibri i a guiar-lo quan salta d'arbre en arbre i quan corre. També es creu que ajuda que l'animal estigui calent mentre dorm. Sovint es fa servir el terme «esquirol» en sentit ampli per referir-se a altres espècies d'aspecte i forma de vida semblants, força estesos per la major part dels boscos món. Principalment es fa servir el terme per les espècies dels gèneres Sciurus i Tamiasciurus, però també per a altres esciürins. Per distingir-lo de les altres espècies s'han proposat els noms d'esquirol vermell comú o esquirol vermell europeu per a Sciurus vulgaris, que és l'única espècie autòctona d'Europa, si bé l'esquirol gris (Sciurus carolinensis), originari de Nord-amèrica, ha estat introduït a la Gran Bretanya (350 exemplars el 1889 a Bedfordshire) i Irlanda, desplaçant de moltes zones l'esquirol vermell europeu i causant danys a la silvicultura.
Observación de fauna salvaje

Gall Fer

El gall fer pirinenc (Tetrao urogallus aquitanicus) és la gallinàcia més gran que podem trobar al Parc. Els mascles, molt més grans que les femelles, poden arribar fins als 5 kg, mentre que aquestes es mouen entre 2-2,5 kg. És una espècie que al Parc es distribueix per totes les masses forestals amb les condicions d’hàbitat adients, en general boscos de pi roig (Pinus sylvestris) i pi negre (Pinus uncinata) dels estatges altimontà i subalpí (entre 1.600 i 2.200 m). La població del Parc Natural de l’Alt Pirineu es va avaluar l’any 2005 en uns 150 exemplars mascles adults, que representen un terç de la població catalana i la major població de tota la península Ibèrica. El gall fer una espècie amenaçada a escala catalana i estatal. Sembla ser que les seves principals amenaces estan relacionades amb la degradació de l’hàbitat degut a una mala pràctica forestal a les dècades dels 80 i 90 del segle XX, la baixa productivitat (molt per sota de 1 poll/femella durant els últims anys) possiblement deguda a l’augment dels depredadors generalistes i amb molèsties durant l’època d’hivernada per l’augment d’activitats lúdiques, com l’esquí de muntanya o la pràctica de raquetes. La categoria d’amenaça de l’espècie, “vulnerable” segons el Catàleg Espanyol d’Espècies Amenaçades, fa que des de l’any 2009 s’hagin posat en marxa programes de millora del seu hàbitat i de reducció de la depredació a l’àmbit del Parc Natural. Així, s’han assajat millores d’hàbitat per afavorir la presència del nabiu (Vaccinum myrtillus), espècie clau en l’alimentació dels pollets. Aquestes millores han seguit dues línies: desbrossament de zones molt denses de neret, i disminució de la coberta arbòria per a afavorir l’entrada de llum al sotabosc. D’altra banda, el Ministeri de Medi Ambient estatal està desenvolupant un programa experimental de reducció de la pressió de depredació sobre l’espècie mitjançant la translocació d’exemplars d’espècies potencialment depredadores sobre el gall fer, per conèixer la seva incidència en la reproducció de l’espècie i comparar-la amb zones on no es fan aquestes intervencions. Els seus hàbits discrets fan la seva observació molt difícil, i la seva baixa tolerància a la presència humana no la fa una espècie apta per al turisme ornitològic. Si en algun moment us trobeu un exemplar durant una passejada pel bosc, sota cap concepte se l’ha de molestar o acostar-s’hi, sobretot si és una femella amb pollets. Ens haurem d’esperar que s’allunyin tranquil·lament i gaudir de la trobada a una certa distància. ATENCIÓ!: Si passejant pel bosc o buscant bolets a principi d’estiu trobeu un niu ocupat per una femella de gall fer que estigui covant, convé allunyar-se discretament de la zona per evitar-li molèsties, i és molt important comunicar urgentment la seva localització a l’oficina del Parc Natural o al Cos d’Agents Rurals, per tal d’efectuar el seguiment de la reproducció i assegurar que no es produeixin molèsties que en dificultin la viabilitat.
Observación de fauna salvaje

Teixó

Nom donat a diversos mamífers carnívors de la família dels mustèlids que pertanyen als gèneres Meles, Arctonyx, Mydaus, Suillotaxus, Taxidea i Melogale. Són animals d'alimentació omnívora, amb el cos massís, la cua i les potes curtes, i tenen els dits, que utilitzen per a l'excavació, proveïts d'ungles fortes. De distribució europea, asiàtica i nord-americana, l'únic que és present als Països Catalans és el teixó comú (Meles meles), de distribució europea i asiàtica, que passa dels 50cm de longitud total, amb el pèl poc espès, negrós i amb taques blanques en algunes zones del cos, de costums bàsicament nocturns, que excava caus dins els quals passa l'hivern a les latituds més fredes. S'alimenta d'animals (fins i tot de petits mamífers) i de vegetals, conreats o no. Mamífer carnívor de la família dels mustèlids conegut pel nom de teixó. D’aspecte robust i massís; cap petit, musell punxegut, orelles petites, coll curt i gruixut; potes curtes, gruixudes i plantígrades; cua curta. Pèl espès, blanc groguenc jaspiat de negre el llom, ventre i potes negres i el cap blanc amb dues bandes negres que van del musell a la nuca. No supera el metre de llargada. El pes, de 7 a 20 kg, depèn de l’època de l’any. La seva alimentació és molt variada: tota mena de fruits, arrels, tubercles, cucs de terra, grans coleòpters, catxaps, mel, ratolins, talpons, granotes, gripaus, serps... A la tardor acumula grans reserves de greix, per això, pot viure molt de temps en dejú. Excava forats anomenats latrines, on diposita les seves dejeccions sense tapar-les (les utilitzen varies vegades) i tenen significat territorial. L’època de zel és entre febrer i maig. Pot aparellar-se i fertilitzar en qualsevol mes de l’any, però les cries neixen sempre en una època determinada. Tenen una camada anual de 2 o 3 cries i la gestació dura 2 mesos. És nocturn i crepuscular. De vida sedentària i amagada, es troba des dels Pirineus a la costa. En el seu habitat s’alternen les masses boscoses de fulla caduca i les zones d’hortes i conreus. Subsisteix bé en hàbitats semidegradats o degradats. La teixonera és una xarxa de galeries amb nombroses entrades, excavades molt sovint al marge d’una riba, que es coneixen pel petit tobogan d’entrada i per la pulcritud. A l’interior, hi ha una cambra molt espaiosa amb una estora de fenàs i fullaraca seca. És un animal molt sociable, tolera dins el seu cau teixons d’altres famílies i fins i tot permet que algun altre animal, com la guineu, s’hi insta-li. Durant l’hivern es troba en una semi-hivernació que alterna amb sortides irregulars per a beure aigua.
Observación de fauna salvaje

Picot Verd

El picot verd (Picus viridis)[3] és un ocell de l'ordre dels piciformes que és resident tot l'any a Catalunya i el País Valencià i on es troba amplament distribuït,[5] tot i que en baixes densitats. És el més conegut dels pigots dels Països Catalans. És difícil de veure i més de fotografiar. Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. El mascle té roig viu al cap, amb característic bigoti negre i vermell. La femella és més apagada i sense vermell al bigoti. Els joves tenen taques blanques al dors i taques fosques al cap, coll i parts inferiors. Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
árbol

Boixerola

Arbust perennifoli que acostuma a créixer ajagut i que generalment fa al voltant de 0'5-1'5 m. Les fulles són abundants, senceres, de forma ovada, sense pèls i de color verd brillant Floreix durant els mesos d'abril a juny. Les flors són de color rosat; s'agrupen en raïms i tenen forma de gerra petita. El fruit és arrodonit i de color vermell quan està madur; fa 1'5 cm de diàmetre. És comestible, tot i que no es consumeix per la seva textura farinosa i sense gust. Es reprodueix per llavors. Viu a l'alta muntanya on juntament amb el bàlec i el ginebró fa una mena de catifa verda que entapissa el terra; també a la muntanya mitjana on conviu amb el boix. Altres informacions: És una planta molt abundant en els vessants assolellats dels Pirineus, en zones sense bosc.
Observación de fauna salvaje

Gat Fer

El gat salvatge, gat fer, gat fagí, gat vaire, gat feréstec, gat serval o gat bornaix (Felis silvestris) també conegut com a gat salvatge euroasiàtic, és una espècie de mamífer carnívor salvatge de la família dels fèlids que habita Euràsia i Àfrica. Té moltes subespècies com el gat salvatge europeu, el gat salvatge asiàtic i el gat salvatge africà. Es pot hibridar amb els gats domèstics que han estat abandonats a la natura, cosa que comporta un problema per a la seva supervivència. De mida petita, és l'antecessor salvatge dels gats domèstics (Felis silvestris catus). Els gats salvatges generalment són de constitució més robusta que els seus parents casolans. Solen ser de color predominant bru grisenc tigrat, més clar i ocraci al ventre i parts inferiors, amb quatre ratlles negres longitudinals al front, que van a convergir en una línia que recorre tota l'espina dorsal. Els exemplars de la subespècie europea tenen una capa de pèl més espessa i la cua més poblada i ampla que la del gat domèstic, amb la seva punta negra i almenys dues franges negres amples al seu costat. El gat salvatge euroasiàtic de vegades pot ser confós amb un gat domèstic assilvestrat de capa marró ratllada però, en el cas de la forma euroasiàtica, pot diferenciar-se per la seva espessa cua, més robusta i ampla, amb terminació roma i arrodonida, i amb almenys tres anells negres completament tancats. L'única prova morfològica indubtable per distingir al gat salvatge del domèstic és el mesurament de la capacitat craniana, lleugerament major en el primer. Dimensions corporals: cap + cos (51 - 76 cm) i cua (26 - 31 cm). Pes: 2,8 - 5,8 kg. La seva aparença general és la d'un gat domèstic tigrat molt robust, amb el cap proporcionalment més gros i una cua més curta i gruixuda, arrodonida a la punta. La coloració general és grisa fosca amb tons groguencs. Quatre línies negres recorren la part dorsal del coll i al cos té un esbós de bandes transversals fosques, que són les que li confereixen aspecte de gat tigrat. A la cua s'observen de dos a quatre anells negres (rarament cinc), més o menys ben definits i una banda ampla també negra a la punta. La gola i el ventre són de color molt més pàl·lid, mentre que les plantes dels peus són negres. Presenta dimorfisme sexual: el mascle és lleugerament més gros que la femella: entre un 15 i 25%.
Observación de fauna salvaje

Guineu

Observación de fauna salvaje

Geneta

La geneta és un mamífer carnívor que mesura uns 45-50 cm de longitud entre el cap i el cos; te una cua molt llarga, d’ uns 40 cm i pesa al voltant dels 2 kg. És un animal molt esvelt i àgil, amb un pelatge de color gris amb taques negres. La geneta també s’anomena gat mesquer o gat moro al País Valencià. Aquest darrer nom és força interesant, perquè es pensa que la geneta va arribar a Europa procedent de l’Àfrica gràcies a l’home. Concretament, es diu que els àrabs la van portar a Espanya durant la conquesta àrab. Fins i tot el nom de geneta pot venir, segons diuen alguns, del fet que l’animal anava al damunt de la sella de muntar del seu propietari. El cert és que a varis indrets hi va haver el costum de mantenir genetes a les cases amb la finalitat de controlar els ratolins fins que el gat es va imposar per dur a terme aquesta funció. Sembla ser que avui dia encara hi ha poblacions berebers al nord de l’Àfrica que tenen genetes amb aquesta finalitat. A més de viure a bona part d’Àfrica i part d’Aràbia, avui hi ha genetes a tres països europeus: Portugal, Espanya i el sud de França. La geneta viu a una gran varietat d’hàbitats, però necessita que hi hagi arbres o roques que li proporcionin amagatalls. Ocasionalment pot viure dins dels pobles o a poca distància de les masies. Tot i que als Pirineus s’han observat genetes fins els 2.000 metres d’alçada, la geneta no és però un animal propi de l’alta muntanya i, de fet, els períodes molt llargs de fred i neu poden causar una disminució de les seves poblacions. A la majoria de llocs on s’ha estudiat, la geneta menja una gran varietat d’aliments, incloent petits rosegadors, conills, aus, rèptils, peixos i ous. Els fruits són també un aliment important, sobre tot a la tardor. Tot i això, la geneta es considera un dels carnívors ibèrics que mena més rosegadors, sobre tot ratolins. Una geneta adulta necessita menjar entre vuit i catorze ratolins cada dia. La geneta te uns sentits molt desenvolupats i per caçar utilitza tant l’oïda com la vista i l’olfacte. La geneta és un animal majoritàriament nocturn i sovint manté aquesta característica fins i tot quan està en captivitat. Els mascles i les femelles s’aparellen sobre tot durant els mesos de febrer i març, i les cries neixen entre l’abril i el juny. La major part de femelles pareixen només un cop l’any, encara que les que han perdut les cries o han parit molt aviat durant l’any podrien tenir un segon part a la tardor. Tenen normalment dos o tres cries per part, tot i que ocasionalment poden tenir-ne només una o quatre. Els petits no surten del cau fins que tenen entre 45 i 50 dies de vida.
Observación de fauna salvaje

Raspinell

El raspinell (Certhia brachydactyla), també conegut com a pica-soques[2] tot i que no se l'ha de confondre amb el pica-soques (Sitta europaea), és un ocell petit i força comú que viu en ambients forestals d'Europa. Fa 12,5 cm. Té el mantell de color bru, amb un ratllat fosc i clar; la part inferior és blanquinosa i té un bec fi i corbat, que li serveix per extreure insectes i aràcnids dels in
Observación de fauna salvaje

Mallerenga Emplomallada

La mallerenga emplomallada, capellanet o ferrerico de capell (Lophophanes cristatus, abans Parus cristatus) és un moixó de l'ordre dels passeriformes que és fàcilment identificable per tindre un llarg i punxegut plomall erèctil que corona el capell. La seua longitud és d'uns 11 cm i el pes oscil·la entre 9 i 13 g. L'ala és més llarga en el mascle, en el qual pot assolir 67 mm. És l'única mallerenga europea que presenta plomall. El plomall del capell és erèctil a voluntat, i l'aixeca quan se sent alarmat, adoptant aleshores una silueta cefàlica punxeguda, molt característica. Les plomes que conformen el capell són negres, amb le vores blanques. La nuca és blanca i molt ostensible. El mentó és negre i es perllonga en forma de collar pels laterals del coll. També mostra una llista ocular del mateix color que continua semicircularment i que voreja la cara, blanca. En conjunt forma un disseny molt particular, que el singularitza dels altres moixons. Les parts superiors són brunes grisenques, amb les ales i la cua més fosques. El carpó i les supracaudals són tenyides d'ocraci. Al dessota és blanc, sobretot al pit. Els flancs i l'abdomen són també tenyits d'ocraci. Les cames són blavenques, el bec negre i els ulls rogencs. No existeix pràcticament dimorfisme sexual ni diferències ostensibles pel que fa a l'edat. Tanmateix, sembla que les femelles presenten un collar més fi, una cresta més petita. Malgrat tot, els joves exhibeixen petites variacions en el mentó, en el collar i en el capell abans d'efectuar la muda de la tardor.
Observación de fauna salvaje

Rapenat de Bosc

El ratpenat de bosc (Barbastella barbastellus) és una espècie europea de ratpenat amb una morfologia peculiar de les orelles. Aquest ratpenat és fàcil d'identificar gràcies a les orelles: de forma quadrangular i molt curtes, en plegar-les endavant amb prou feines arriben a l'extrem del musell. De manera semblant a com succeeix en els ratpenats orelluts, els pavellons s'uneixen per la part basal sobre el front. El tragus és triangular i amb la punta allargada. La cua és gairebé tan llarga com el cap i el cos junts i solament sobrepassa l'uropatagi en un parell de mil·límetres. Els pèls són llargs i sedosos i tenen les puntes blanques, cosa que fa que l'animal sembli cobert de gebre. El dors és de color marró negrós i el ventre de color gris fosc. El musell i les orelles són negres i les membranes alars de color marró grisós o marró negrós. Dimensions corporals: cap + cos (44 - 60 mm), cua (36 - 60 mm), avantbraç (35 - 44 mm) i envergadura alar (262 - 300 mm).
Observación de fauna salvaje

Mallerenga Petita

La mallerenga petita o xinxarrella (Parus ater o Periparus ater) és la mallerenga més comuna dels indrets muntanyencs i és també la que mostra els colors menys vistosos i més apagats entre els representants de la seua família. L'aspecte general és el d'una mallerenga de cua curta i amb el cap desproporcionadament gros. És el pàrid que té les dimensions més reduïdes, ja que no ultrapassa els 11,5 cm de longitud i el seu pes oscil·la entre 8 i 14 g. L'ala plegada fa entre 5,7 i 6,4 cm. L'envergadura és de 17 a 21 cm. El front i el cap són negres, lleugerament iridescents. La nuca és blanca, tret que la diferencia, a primer cop d'ull, de la mallerenga d'aigua, amb la qual coincideix en alguns indrets. Les galtes, que també mostren tons blanquinosos, són limitades pels flancs del coll, que es presenten negres i esdevenen un perllongament de la gola, petita i del mateix color. El mantell, gris blavós fosc, contrasta amb les parts inferiors, blanques. Els flancs exhibeixen tonalitats lleugerament groguenques. A les ales presenta dues franges blanques formades per les puntes de les plomes cobertes. La cua és grisa negrosa, lleugerament escotada. El bec és negre i les potes mostren tons grisos blavosos. No existeix pràcticament dimorfisme sexual pel que fa a la coloració. Es distingeix de la mallerenga carbonera per la taca blanca del clatell, perquè té les parts ventrals sense groc, perquè la taca negra de la gola arriba només fins al pit sense prolongar-se cap més avall en una "corbata", i per tenir dues franges blanques a les ales en comptes d'una.
Observación de fauna salvaje

Pica-soques Blau

El pica-soques blau, tàpara o puja-soques (Sitta europaea) és un passeriforme proveït de fortes ungles, la qual cosa li permet de grimpar amb gran facilitat pels troncs dels arbres. La seva silueta allargassada és perfilada pel bec, que palesa els seus hàbits i costums arborícoles. En efecte, el bec revingut és llarg i pot atènyer fàcilment 21 mm. Recorda el dels picots, bé que és més punxegut i afinat. Alhora és recte i no decorbat com el dels raspinells. Fa 14 cm i pot pesar fins a 25 g. La part dorsal, el capell, el carpó, les timoneres centrals i la part superior de les ales mostren un to blau grisenc. Els flancs presenten tons castanys rogencs i les parts inferiors són de color beix rosat. Aquesta amalgama de colors contrastants fa que sigui un dels ocells boscans de plomatge més vistós. Un altre tret ben característic és la franja negra que s'origina a la base del bec i que, bo i travessant l'ull, acaba a la nuca, on s'eixampla lleugerament abans de difuminar-se. Les plomes laterals de la cua són negres amb taques blanques, que només són visibles quan té la cua desplegada. Pràcticament no existeix dimorfisme sexual, llevat de la coloració ventral, que és més apagada en les femelles. Les notes del reclam són molt més característiques. El vol és ondulat, per bé que, per raons de l'hàbitat que ocupa, és difícil de veure'l volar recorrent espais llargs.
Observación de fauna salvaje

Daina

La daina (Dama dama, sovint anomenada Cervus dama) és una espècie de cervo nativa de les zones més desèrtiques de la l'àrea mediterrània i Anatòlia Es diferencia de l'altre gran cèrvid europeu, el cérvol comú (Cervus elaphus), per tenir una menor grandària, un bell pelatge rogenc esquitxat de taques blanques (de vegades també presenta una banda fosca sobre el llom) i les banyes amb forma de palma. La cua es caracteritza pel seu dors obscur i per la seva longitud (fins a 19 centímetres). El pelatge es torna més fosc i grisenc a l'hivern, tot i que el ventre, les natges, la part inferior de les potes i la cua és blanca al llarg de tot l'any.
Picnic

Área Recreativa (Mirador del Miquel)

panoramica

Mirador del Miquel

Waypoint

Restes Guerra Civil

panoramica

Mirador del Cap de la Roca

Waypoint

Borda Casa Maciá

Propietario privada No pasar sense permir.
Porta

Acces Borda Casa Maciá

Propietat privada No pasar sense permir.
Waypoint

Inici itinerari Espais de Memoria

Intersección

Residencia Casa de Pages Casa Maciá

refugio

Casa Maciá

Comentarios

    Si quieres, puedes o esta ruta